La Paeria publica una Melodia d’Enric Granados dedicada a Ricard Viñes en el marc de la preparació del centenari del compositor

L’Ajuntament de Lleida ha publicat una partitura autògrafa d’Enric Granados amb una peça dedicada a Ricard Viñes, en el marc de la preparació del centenari del compositor que es commemorarà el 2016. Amb aquesta efemèride, per a la qual ja treballa la Comissió de l’Any Granados, la ciutat recordarà la figura del músic lleidatà i el seu llegat com a compositor, virtuós, docent i estudiós del piano.

La peça, un apunt inacabat que es conserva a l’Arxiu Municipal de Lleida i que la Paeria lliura com a detall institucional, porta per títol Melodia i no està datada. Pot tractar-se d’un treball primerenc realitzat en el període en què Granados i Ricard Viñes van coincidir a Paris, entre 1887 i 1889, com a alumnes de Charles de Bériot. Amb l’edició de la partitura, la Paeria ha volgut donar una dimensió pública a un document que simbolitza la profunda amistat que va existir entre els dos músics lleidatans.

Enric Granados va néixer a Lleida, al número 1 del carrer Tallada, el 1867. Quan només tenia tres anys, un canvi de destinació del seu pare, militar d’origen cubà, el portà a les Canàries i a Barcelona on, de seguida, sobresortí en els estudis de piano.

A Paris coincideix amb un brillant estudiant de piano també lleidatà, Ricard Viñes, qui recordava com la diferència d’edat (Granados, 20 anys i ell, 12) no va ser obstacle per a la seva amistat: “va contribuir a aplanar el caràcter de Granados, tan ingènuament nen, amb la meva esquerpa i prematura gravetat. La nostra amistat es va mantenir fins al final, gràcies als viatges d’artístic esbargiment que solíem fer a Lleida, la nostra estimada ciutat natal, en els mateixos dies, durant el florit mes de maig”. (1)

Granados i Viñes resideixen en habitacions contigües en un hotel de Paris, a la rue de Trévise, on s’escolten mútuament tocar el piano. Tots dos – i, en ocasions, amb un altre dels grans pianistes catalans a París, Joaquim Malats- van a concerts, reciten Bécquer davant de la tomba de Chopin al cementiri del Père-Lachaise i, envoltats en llençols, passegen pel terrat de zenc del seu hotel per fer gràcia a unes modistes de barrets que viuen davant seu. “Teníem uns canonets que disparàvem amb gran esglai de les nostres admiradores i perill de ser portats a la comissaria. Érem feliços!”, recordava Granados. (2)
Ricard Viñes, el pianista de referència de l’avantguarda musical de principis del segle XX, va ser l’encarregat d’interpretar en primera audició les Danses Espanyoles de Granados, el 1904, a la Société Nationale de Paris. Enric Granados li va dedicar el Fandango del Candil, de la suite Goyescas.

Pau Casals: “Granados és el nostre Schubert, el nostre gran poeta”

Granados va establir relacions fraternes amb molts compositors i intèrprets. Un d’ells va ser Pau Casals, qui deia d’ell que era “el nostre Schubert, el nostre gran poeta”. El músic vendrellenc el considerava un autodidacta integral i –en comparació amb Albèniz i Falla- creia que era el més autènticament creador perquè no extreia res de les fonts folklòriques: “els seus temes ofereixen una ressonància molt característica de l’ànima popular, però són una creació directa, personal”. (3)

La mort de Granados i de la seva esposa, el 1916, a les aigües del Canal de la Mànega, arran del torpedeig del vaixell amb què tornaven a casa després de l’estrena de Goyescas a Nova York, va consternar el món, i molt especialment, Lleida i, també, Pau Casals. Era ell qui havia aconseguit que l’obra es representés al Metropolitan. El matrimoni Granados havia endarrerit uns dies la tornada a Europa perquè el compositor va rebre una invitació del president Woodrow Wilson per oferir un recital a la Casa Blanca.

Poc després de la seva mort, el Metropolitan va acollir un multitudinari concert d’homenatge a benefici dels sis fills del matrimoni organitzat pel mateix Casals. Les institucions i la societat civil lleidatana també es van mobilitzar per donar suport a la família de l’artista i, des de París, Ricard Viñes va impulsar una col•lecta.

Viñes, el Nano per a Enric Granados, li va dedicar una emotiva epístola en l’edició que la Revista Musical Catalana (núm. 150) va publicar poc després de la mort del compositor: “Adéu, doncs, car company de tantes hores exquisides i, sàpigues, en fi, que enllà del temps i de l’espai quedo sempre per tu com en els més bells anys de la nostra jovenesa, el Nano que t’estima profundament”. (4)

De Franz Liszt a Alícia De Larrocha, Maria Canals i Tete Montoliu

Enric Granados i Ricard Viñes, juntament amb Isaac Albéniz i Joaquim Malats, formen part de la generació irrepetible de pianistes que va sorgir a Catalunya a finals de segle XIX. Tots ells foren alumnes de Joan Baptista Pujol, titular de l’Acadèmia Pujol de Barcelona i considerat el mestre de mestres. De la seva banda, Pujol va ser deixeble d’un dels pioners de l’ensenyament d’aquest instrument a Espanya, Pere Tintorer, origen de l’Escola Pianística Catalana, i que va rebre classes de Franz Liszt.

Els hereus més representatius d’aquesta escola han estat el principal alumne de Granados i continuador de la seva acadèmia, Frank Marshall, i la seva deixeble, Alícia De Larrocha, intèrpret de referència mundial. Ricard Viñes va ser el gran mestre del compositor francès Francis Poulenc i també va treballar amb Joaquin Rodrigo i amb Maria Canals.

Així mateix, el periodista i crític musical, Miquel Jurado, assenyala en la biografia de Tete Montoliu el lligam entre el jazzman català més universal i aquesta escola ja que, d’infant, va rebre classes de Petri Palou, “una professora alumna de Ricard Viñes, Juli Pons i Josep Caminal, és a dir, hereva directa de l’escola pianística d’Enric Granados”. (5)

(1) Montserrat BERGADÀ, Màrius BERNADÓ i Nina GUBISCH-VIÑES. Ricard Viñes i Roda, testimoni d’un temps. Col•lecció Municipal La Banqueta, 1994, Ajuntament de Lleida.
(2) P. Vila San Juan. Papeles íntimos de Enrique Granados (1966), citat a La Banqueta de Ricard Viñes.
(3) J.M CORREDOR. Pablo Casals cuenta su vida. Ed. Juventud. Barcelona, 1975.
(4) Escrits musicals de Ricard Viñes. Edició a cura de Màrius Bernadó. Universitat de Lleida. Fundació 700 aniversari,1999.
 

(5) JURADO, Miquel. Tete. Quasi autobiografia. Pòrtic Proa. Barcelona, 1998.