La mostra ‘Granados, de París a Goya’ descobreix un artista total, de visió universal i que es reivindicava com a lleidatà

Tota la riquesa vital i artística d’Enric Granados queda reflectida en la mostra ‘Granados, de París a Goya’ produïda pel Museu de Lleida i el Museu de la Música de Barcelona i que avui s’inaugura. Pintures i dibuixos, cartes, fotografies, partitures o els rotllos per a pianola que va enregistrar a Nova York es poden contemplar en una mostra que, com l’alcalde Àngel Ros ha assenyalat en la presentació, sorprèn el visitant. I ho fa perquè permet comprovar les múltiples facetes d’aquest pianista i compositor, que es considerava un artista total, i el situa en el context de la seva època: “a Granados el trobem a París, com a estudiant de piano, el trobem a les pintures de Goya, és, a més, un referent del Romanticisme, el músic del Modernisme català i el forjador d’una escola pianística que arriba fins als nostres dies”.

L’inici de l’exposició remarca com Granados es va reivindicar com a lleidatà, la ciutat on va néixer però d’on va marxar de petit. S’hi retrobà d’adult, animat per Ricard Viñes, i viatjà a la ciutat amb freqüència per actuar en la Festa Major de Maig i, a finals del 2015, oferí a Lleida la seva darrera actuació pública a Europa, poc abans de marxar als Estats Units.

El cartell de la Festa Major de Maig de 1912 -dibuixat per Xavier Gosé i on s’anunciava l’actuació conjunta dels dos pianistes-, fotografies de l’arribada triomfal dels dos músics a Lleida, una carta manuscrita de Granados a Viñes, la seva declaració de fill predilecte de la ciutat firmada per l’alcalde Marià Sol, un dibuix de Granados de l’artista, també lleidatà, Niko, i el retrat que Jaume Morera va fer del músic Felip Pedrell, mestre de Granados, conformen la part dedicada a la seva vinculació amb Lleida.

L’alcalde, Àngel Ros, ha presidit la presentació de la mostra, acompanyat de Josep Borrell, director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida; Montse Macià, directora de l’IEI; Jaume Ayats, director del Museu de la Música; Josep Giralt, director del Museu de Lleida; Joaquim Rabaseda, comissari de l’exposició, i Pablo Álvarez de Eulate, coordinador àrea de música d'Acción Cultural Española.

L’exposició es pot visitar del 19 de gener al 30 d’abril al Museu de Lleida i del 21 de setembre al 20 de maig de 2018, al Museu de la Música de Barcelona.

El Granados més cosmopolita

La mostra desvetlla el Granados més europeu, innovador i modernista. A més de reflectir el seu vessant com a pianista i pedagog, es posa en relleu la seva connexió amb el París de la Belle Époque i les avantguardes del moment i es reivindica el vincle del músic amb el modernisme i la dimensió europea i multidisciplinar de la seva obra.

Amb l’obertura d’aquesta exposició, comença la segona part de l’Any Granados. Si el 2016 es va commemorar el centenari de la seva mort, enguany es compleix el 150 aniversari del seu naixement a Lleida.

Àmbits de l'exposició

A més de l’espai dedicat a Lleida, l’exposició ressegueix els àmbits següents:

- PARÍS
Entre el setembre de 1887 i el juliol de 1889, Granados va residir a París. Per primera vegada va trobar el context ideal per estudiar, viure la ciutat, visitar-ne els museus. Va ser un testimoni privilegiat de la Belle Époque i dels espais emblemàtics d’una capital cultural que redefinia el seu perfil sota l’ombra de la Torre Eiffel, construïda entre el gener de 1887 i el març de 1889. Allí va descobrir els tallers dels artistes, els bulevards i també la música espanyola. Perquè Espanya era un exotisme de moda. A París, Granados es va inventar com artista modern. I es va deixar bigoti.

- TEATRE
Al tombant de segle, la modernitat es trobava al teatre. Pintors, escriptors i músics volien reformar la societat a cop d’escenari. Pretenien desbancar els productes lírics més populars, que consideraven vulgars i tòxics. També tenien l’esperança de trobar una manera digna de guanyar-se la vida. Fills de Wagner, el seu desig d’època era obrir el país a Europa. Les empreses no van acabar de funcionar i els inversors van desanimar-se. Però malgrat tot, les il·lusions escèniques de les dècades de 1890 i 1900 van ser un far cultural que va agrupar els creadors en un somni d’obra d’art total.

- DANTE
Una de les obres més importants de Granados és el poema simfònic que va dedicar a Dante i la Divina Comèdia a partir dels versos originals i una pintura de Rossetti. La composició, inicialment pensada com una simfonia en quatre parts, era una demostració modernista de la voluntat d’unificar les arts en un tot: poema, pintura i música. L’orquestra de Dante retratava les ombres de l’infern de la mateixa manera que les imatges posaven un rostre als condemnats i els versos representaven el seu lament. Així l’Humanisme va arribar al segle XX, com una peça de concert gairebé cinematogràfica.

- LILIANA
Apel·les Mestres va ser un dels amics de Granados i l’escriptor amb qui més va treballar. L’univers iconogràfic del poeta va acompanyar sovint la imaginació lírica del compositor. Tots dos defensaven els lligams íntims entre poesia i dibuix, pintura i música, art i creació, a partir d’una apologia de la natura. Liliana és el llibre objecte que va culminar aquesta estètica preciosista. Publicat luxosament el 1907, Granados va voler convertir el poema en un drama líric, estrenat el 9 de juliol de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona, en el marc d’una Exposició d’Art.

- TARTANA
Per trobar un entorn tranquil, Gustav Mahler es va fer construir una cabana a Steinbach, on va treballar en la segona i tercera simfonies. Dotze anys després va repetir l’exercici a Dobbiaco. Igualment, Edvard Grieg va aixecar una cabana amb vistes al mar per a compondre a Troldhaugen. L’estiu de 1915, també Granados es va fer construir una cabana enmig d’un paisatge. L’anomenava «la tartana» o «la tartanita». Allí va escriure part de l’òpera Goyescas. El taller del compositor havia passat a ser una arquitectura de jardí, una finestra oberta a l’olor fresca i evocadora de les fruites i les flors.

-GEST
Granados va ser sempre un músic atent als avenços tecnològics. La seva inquietud pel progrés era deguda a la consciència del valor de la projecció pública d’un mateix. A París va aprendre la importància de tenir un bon retrat fotogràfic per regalar a programadors i a mecenes. El neguit per editar les partitures perseguia el mateix objectiu d’anunciar-se, de propagar-se. Igualment ho feien els rotllos de pianola i els discs de gramòfon que va enregistrar. Lluny de la imatge de músic romàntic i regional, Granados va ser un ciutadà cosmopolita que parlava francès i creuava Barcelona en moto.

- GOYA
Goya va ser l’últim pintor de Granados. El va descobrir el 1894, al Museo del Prado. Però no va ser fins a l’estiu de 1909 que l’univers goyesc va passar a ser el seu tema predilecte. La mort d’Albéniz i la Setmana Tràgica van impactar-lo profundament. Aleshores el compositor es va refugiar en el pintor, en els cartons amables i els tapissos lluminosos, en la crítica clara i obscura dels gravats. Primer va ser Goyescas, una obra magistral per a piano; després una òpera en tres actes, el seu gest final. I des de llavors, Goya va trobar les melodies de la seva paleta, el company perfecte per a la història de la cultura.