Cant, comunitat i patrimoni: una aposta estratègica de l’Auditori Enric Granados

El cant popular ha estat el protagonista aquest cap de setmana a l’Auditori Municipal Enric Granados de Lleida, amb diversos tallers i concerts, seguint la línia estratègica de l’equipament cultural municipal de recuperar i difondre aquesta expressió de cultura tradicional.

D’una banda, divendres i dissabte, va tenir lloc el taller “La veu i el cant popular. Gèneres del sud”, a càrrec del cantautor i periodista Arturo Gaya Iglesias, membre fundador de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i una figura clau en la recuperació i difusió de la música d’arrel i el patrimoni immaterial del territori. Es van fer dues sessions amb 45 persones en total, amb totes les places exhaurides una setmana després d’obrir inscripcions, confirmant la consolidació del projecte i l’interès del territori.

El taller proposava un recorregut per la tradició del cant popular a Catalunya a través dels gèneres del sud —jota, cant de treball, fandango, romanço, bolero, entre d’altres—, posant el focus en la veu com a eina d’expressió, transmissió cultural i cohesió social. La proposta convida a recuperar el plaer i el poder del cant, reivindicant-lo com una pràctica que harmonitza cos i esperit i com una eina col·lectiva amb capacitat de transformació social.

Els tallers de cant popular impulsats per l’Auditori Municipal Enric Granados s’inscriuen dins una línia de treball iniciada l’any 2023, quan es va dur a terme un primer taller amb una excel·lent acollida. Aquella experiència va inspirar el disseny dels actuals “Tallers de polifonia tradicional catalana. Cantar a veus” del Programa d’Impuls a la Música d’Arrel de l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània de Manresa, amb el suport de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que es desenvoluparan a diversos equipaments culturals del país.

El taller va complementar el concert Ilercavònia del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, programat a l’Auditori el dissabte 21 de febrer, reforçant la voluntat de generar sinergies entre la programació artística i les activitats formatives i participatives.

Diumenge 22 va se el torn del concert de Magalí Sare “ Descasada”, on la cantant i  compositora presentava el seu nou treball fruit de 3 anys d’investigació i de recerca musical i etnogràfica, que explora el paper de la dona dins les cerimònies nupcials i la construcció cultural del matrimoni al llarg del temps i arreu del món. Un treball amb una clara vocació de preservació i difusió de la música popular oferint una perspectiva molt personal sobre el folklore. “Descasada” és un projecte que forma part de l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània i que començava la gira ahir a Lleida amb gran èxit de públic.

Actualment, l’Auditori Enric Granados està en procés de tancar un acord amb Fira Mediterrània per formar part de l’Obrador d’Arrel com a equipament col·laborador, amb l’objectiu de donar suport a artistes que treballin la música d’arrel mitjançant estades, residències creatives, assajos oberts i accions de mediació amb el territori.

Cantar a Veus

Abans dels grans canvis socials de mitjan segle XIX, cantar formava part de la vida quotidiana a Catalunya. L’ús del cant era generalitzat i transversal: es cantava per treballar, a l’església, a les tavernes, durant les festes, per jugar o per compartir estones amb família i amistats. El cant era una eina essencial de cohesió, expressió i identitat col·lectiva.
Dins d’aquest ús estès, era molt habitual cantar a veus, de manera espontània i col·lectiva. La població coneixia i practicava uns codis d’harmonització que permetien enriquir les melodies sense necessitat de partitures, direcció ni coneixements musicals formals. Tant el repertori com les maneres de construir la polifonia i la sonoritat de les veus s’aprenien de forma col·lectiva i a través de l’oralitat, mitjançant l’escolta i la pràctica compartida.
Aquesta manera de cantar, coneguda avui com a polifonia tradicional, no és una excepció catalana, sinó que es troba també en altres cultures del Mediterrani llatí i nord-occidental, com Sardenya, Còrsega o Occitània, on s’ha mantingut viva i és considerada un tret d’identitat cultural.
A causa dels profunds canvis socials, culturals i litúrgics dels segles XIX i XX, el cant a veus va anar desapareixent progressivament dels espais festius i populars catalans. Tot i això, la polifonia tradicional es va conservar de manera més residual en alguns contextos, especialment religiosos i en pobles petits —com els goigs, els cants de Setmana Santa o els cants de taverna—, on la transmissió oral del repertori s’ha mantingut viva fins fa pocs anys, amb alguns exemples encara actius.