Lleida homenatja amb una exposició Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, en el centenari del seu assassinat

Lleida homenatja el líder sindicalista lleidatà Salvador Seguí, conegut com “el Noi del Sucre”, amb una mostra que s’emmarca en la commemoració aquest 2023 del centenari del seu assassinat. El paer en cap, Fèlix Larrosa, acompanyat de la regidora de Cultura i Promoció de la ciutat, Pilar Bosch, ha presidit l’acte inaugural de l’exposició, amb la directora general de Difusió del Departament  de la Presidència de la Generalitat, Eva Pomares; la delegada territorial del Govern a Lleida, Montse Bergés, i el co-comissari de l’exposició, Iago Blasi. La Corporació Municipal ha assistit a l’acte, juntament amb una àmplia representació d’autoritats, així com membres d’entitats, entre les quals els sindicats UGT, CCOO, USOC i CGT.

La mostra, que fa un recorregut per la seva vida i el seu temps, en un moment en què Catalunya es va convertir en una societat industrial, sent Seguí un dels principals protagonistes, es pot visitar fins al 17 de març a la Sala d'Exposicions de la Paeria. "Salvador Seguí. El Noi del Sucre" està organitzada per l’Ajuntament de Lleida, la Direcció General de Difusió mitjançant el Palau Robert i la Conselleria d’Empresa i Treball. Comissariada per Sergi Martín, compta amb l’assessorament científic de Teresa Abelló, el guió expositiu del lleidatà Iago Blasi i el disseny museogràfic de l’Estudi Ignasi Cristià. A més, hi ha col·laborat l’Institut d’estudis Ilerdencs (IEI) de la Diputació de Lleida.

Larrosa ha posat de relleu que "per a la nostra ciutat és un honor acollir aquesta exposició que honora un lleidatà il·lustre i un dels referents més destacats de la història del sindicalisme del nostre país. Entre molts altres temes, va ser l’artífex de la jornada laboral de vuit hores per primera vegada a Europa. Cent anys després del seu malaurat assassinat, el Noi del Sucre es manté com un dels grans noms del sindicalisme espanyol. La Paeria té molt present des de fa temps la figura de Salvador Seguí i el seu gran pes en la història". Així mateix, l'alcalde ha destacat que "el 1996 el Patronat per a la Formació Ocupacional de l’Ajuntament de Lleida passa a convertir-se en un Institut Municipal de Treball -l’actual IMO-  amb el nom de Salvador Seguí. Estic molt orgullós que aquest nom el porti el servei municipal que impulsa un àmbit tan important com la formació professional i la ocupació de les persones. Amb l’IMO, fem honor a un dels trets més significatius de la trajectòria de Salvador Seguí. Ell va impulsar la formació i l’educació de les classes obreres des dels sindicats i va postular com a armes revolucionàries la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors. Un altre espai d’homenatge de Salvador Seguí a la nostra ciutat és el mural que es pot veure a prop d’aquí, a l’espai on era la casa on va viure, entre els carrers Tallada i Múrcia, del Centre Històric". "La mostra és una oportunitat excel·lent per endinsar-nos en la vida i en l’obra d’una personalitat fascinant", ha conclòs l'alcalde.

En la mateixa línia, Pomares ha explicat que "Salvador Seguí va ser un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle XX. De formació autodidacta, va destacar especialment per la seva capacitat oratòria i d’organització i per la seva lucidesa política. Darrere d’un sobrenom que fa pensar en un personatge de ficció, s’hi amaga una personalitat clau per entendre l’origen i l’evolució dels moviments socials del nostre país".

L’exposició es va poder visitar a Palau Robert fins el passat mes de setembre. Ara, arriba a Lleida amb la voluntat de donar a conèixer la figura d’aquest lleidatà, sovint oblidat o reivindicat amb la boca petita. Cent anys després del seu assassinat, una realitat obstinada a repetir-se dona plena vigència al seu discurs.

Recorregut per la vida de Salvador Seguí

L’exposició proposa un recorregut per la vida del Noi del Sucre, que va ser, també, la de molts milers d’obrers. Ho fa mitjançant recursos museístics clàssics, reproduccions fidels -els vagons que duien la pagesia del camp cap a la ciutat, l’interior d’una fàbrica, els cafès on es reunien, etc.-, documents, enregistraments sonors, audiovisuals, fotografies, mappings i altres eines i recursos de suport.

Així, en un trajecte que comença amb l’arribada a Barcelona i que acaba amb l’explosió de violència i l’assassinat de Seguí, es percep de ben a prop la seva trajectòria vital i la de la família i els amics, per acabar visualitzant les fites assolides i el llegat que ell i els seus companys de lluita van deixar en herència.

El Noi del Sucre i els 100 anys de la jornada de 8 h

A principis del segle XX, en una Barcelona que esclata de misèria i de ràbia, Seguí s’erigeix en el líder natural d’una classe obrera que pren consciència de si mateixa i que s’adona del seu poder. Al capdavant de la CNT, el Noi del Sucre contribueix a l’assoliment de fites inimaginables, com l’aprovació de la jornada laboral de vuit hores.

Seguí és un personatge inclassificable, un home d’acció i de formació autodidàctica qui, en una època en la qual sovintegen les bombes, té en la paraula la seva principal arma. Admirat i incòmode a parts iguals. Practicant fervent d’allò que anys més tard s’anomenarà cultura del pacte.

L’entrada a l’exposició és lliure i gratuïta. L’horari de la Sala d’Exposicions de la Paeria, ubicada a l’av. de Blondel, 40 -a la planta baixa de l’edifici Casino Principal-, és de dimarts a divendres, de 17 a 20 h; els dissabtes, d’11 a 14 i de 17 a 20 h, i els diumenges i festius, d’11 a 14 h. Per a visites concertades, es pot contactar amb Nomon 637 536 163.

Espais de l’exposició

Primera part: infància i joventut. La història de Salvador Seguí és paral·lela a la història del moviment obrer a Catalunya. La seva família va arribar a Barcelona des de l’Urgell per treballar. Com tanta altra gent del país, i també de València, Múrcia o Almeria, que va omplir les fàbriques i va construir el paisatge de la ciutat industrial, que en bona part ha arribat fins als nostres dies. La relació entre els treballadors i els amos no era pas fàcil. La violència era tan quotidiana com la misèria. Salvador Seguí de seguida es va relacionar de seguida amb els moviments llibertaris que vertebraven l’organització dels obrers. Com a jove radical va viure els anys de la Barcelona coneguda com la Rosa de Foc i va tastar aviat la repressió i la presó.

Segona part: carisma i lideratge. Ràpidament Seguí va agafar anomenada. Els seus discursos eren antològics, podia parlar hores, discutir i convèncer. La Barcelona d’aleshores estava plena de cafès i tavernes on sorgien tertúlies i trobades. Naturalment, això era un entorn propici per a Seguí.

El noi del Sucre combinava l’oci i conversa amb la pràctica política. El seu carisma, el seu pragmatisme i una oratòria inapel·lable el van projectar cap al lideratge del principal sindicat obrer a Catalunya: la Confederació Nacional del Treball.

Tercera part: la violència. Barcelona, i bona part de la Catalunya industrial, van entrar en una espiral de violència entre l’any 1919 i el 1923. Obrers i sicaris a sou de la patronal s’enfrontaven a trets pels carrers. Aquest període ha passat a la història com els anys del pistolerisme. En un fragment de la revista La Campana de Gràcia es podia llegir el següent: L’ús de la pistola ha esdevingut una cosa tan corrent com la ploma estilogràfica en els que saben d’escriure o la pipa en els que tenen el vici de fumar-hi. Una Star o una Browning no tenen gaire més importància que una capsa de mistos. És un signe dolorós d’aquesta crisi.

Tot i el seu rebuig frontal a la violència i la seva cerca constant del pacte, Salvador Seguí va ser una dels centenars de víctimes del pistolerisme.

Epíleg: el mite intermitent. La figura de Salvador Seguí s’ha reivindicat sistemàticament en temps de democràcia. Va succeir així als anys 30 durant la II República. El franquisme va provar d’esborrar-lo de la memòria però no ho va aconseguir. Amb la Transició, es va recuperar el seu nom a través d’estudis, programes de televisió i carrers i places a diferents poblacions del país. El seu pensament i la seva lluita per la dignitat de la classe treballadora encara avui és una referència. Els temps han canviat però el seu testimoni continua viu.